«Ho dic jo, el Senyor: Els meus testimonis sou vosaltres, i ho és també el meu servent, que m’he escollit perquè comprengueu i cregueu en mi, i entengueu que jo soc. Abans de mi no hi ha hagut cap Déu, i no n’hi haurà cap després de mi. Soc jo, soc jo el Senyor. Fora de mi, ningú no salva». Isaïes 43:10-11

Des del taulell de la paradeta de -Centre Bíblic Andorra- per Sant Jordi d’enguany a la plaça del poble d’Andorra La Vella, vaig veure desfilar gent coneguda, i molta de desconeguda, amics, amigues, i alguns familiars. Pocs s’aturaven, i si ho feien, la conversa que ells iniciaven poc tenia a veure amb el fet pel quin nosaltres érem allí presents a la plaça i, amb aquell tipus de literatura exposada. Amb els que si ho feien, aprofitava alguns lapsus en les nostres converses per parlar uns segonets amb ells del nostre Déu, el dels Cristians.

En principi, estic d’acord amb els que respecten i s’esforcen a tenir una bona moralitat (molt comentada, per cert!), això està bé. Però quan s’adonen que fins i tot totes les seves minses qualitats no els permet ser justos davant fins i tot l’empobrida idea que ells tenen de Déu; gairebé els molesta la consistència, la unitat històrica, la imparcialitat i moderació, una cohesió total sense cap contradicció, la seva brillant senzillesa dins l’excel·lència literària, la perfecció i la indestructibilitat del missatge de la Bíblia.
La majoria de la gent rep un ensenyament religiós, però no són realment creients, són individus que pertanyen a cercles confessionals o secularitzats, però sempre amb alguna mena de tradicionari místic o espiritista. Creuen en uns valors recolzats en els seus mèrits o capacitats i això no els dona ni els donarà cap seguretat, ni cap pau amb Déu, ja que se n’han fet un a la seva mida pròpia.

Certament, la majoria barregen i confonent totes les seves creences i pensament espirituals de tota índole i lloc, no són creients de res, o no ho són prou d’alguna cosa, per considerar-los com a tals. Se’ls podria identificar a la majoria com a ‘humanistes’ (l’humà com a valor suprem) i fins i tot ni hi havia d’indiferents, que se’ls en fot tot l’espiritual, o els que negaven directament l’existència de Déu. Percebent, que la majoria viuen sobre la marxa, segons bufa el vent i s’ho passen relativament bé, mentre existeixen i subsisteixen amb els; ‘aquí caic i allí m’arreplego’, fins que tot se’ls acabi, per què tot s’acaba un dia! Una desorientació total, personalment em sap greu per ells, perquè estan espiritualment sols per confrontar tant l’adversitat com la felicitat de la vida, i ho han de fer sense la companyia adient, la de Crist, El que ens dona la raó de ser i d’existir.

Un és creient, no perquè els pares, familiars o amics siguin creients, si no n’és mitjançant una Fe en el Senyor, de la qual emanarà una relació personal amb Déu. Ell, es revela únicament i mitjançant ‘La Bíblia’ i ens diu que la Salvació que Jesús ofereix, no fa que els creients siguin millors que la resta, ja que tots som pecadors, sinó que els dona una vida nova i sobretot acompanyada i secundada pel poder de l’Esperit Sant. Així, a poc a poquet, la vida del creient deixarà d’estar dominada pel pecat, tenint com a model la vida de Jesús quan era a la terra. És cert que des de la desobediència del primer home, creients o ateus, tots els homes són iguals davant la mort, però quan es tracta del futur etern de l’ànima (o part de la persona que sobreviu espiritualment després que deixa de respirar), és seriós ser tan simplista i optimista a la vegada de pensar mandrosament que tot anirà bé? La pau de l’ànima no pot recolzar-se en vagues esperances imaginades per un mateix i recolzades per la religiositat, o pel que ens vol fer creure alguns grups d’interès de pensament postmodernista. Déu revela la seva existència a través de grans proves, fins i tot de multitud de minúscules i quotidianes, de manera que declara inexcusable a qui rebutja aquest testimoni. En realitat, per al qui vol escoltar a Déu, Ell parla clarament, i el millor que podem fer és estar atens i començar a escoltar-lo i llegir-lo una miqueta fins al final dels nostres dies, com també demanar-li en pregaria ajut i ànims en la comprensió de la seva Paraula, ‘La sempiterna Bíblia’.