Aquest setembre, aprofitant la Diada de Meritxell i el pont festiu, vàrem anar fins a Montblanc i al monestir de Poblet, en una excursió que ja teníem programada i que no volia desaprofitar. Vam sortir d’Encamp al matí i vam arribar a Montblanc abans del migdia, coincidint amb la seva Festa Major. La vila conserva un extraordinari patrimoni medieval: muralles, torres, portals, esglésies i carrers que recorden la seva importància durant l’edat mitjana.

A poca distància hi trobem Poblet, una de les grans joies del patrimoni català i un dels monestirs cistercencs més importants d’Europa. Protegit per reis i nobles, va esdevenir un gran centre religiós, cultural i econòmic i, des de Pere el Cerimoniós, panteó reial de la Corona d’Aragó: Alfons I el Trobador també dit el Cast. Jaume I el Conqueridor. Pere III el Cerimoniós a l’Aragó i Pere IV a Catalunya. Joan I el Caçador. Ferran I d’Antequera. Poblet ens mostra així un món on religió, monarquia i poder estaven profundament entrellaçats.

La Corona d’Aragó era una monarquia composta sorgida de la unió dinàstica entre el comtat de Barcelona que va evolucionar cap al Principat de Catalunya i es va expandir formant la Corona d’Aragó, arran del casament de Ramon Berenguer IV i la pubilla Peronella d’Aragó. Els diversos territoris «el Principat de Catalunya, el llavors petit regne d’Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya, Ducat d’Atenes, Regne de Nàpols», compartien sobirà i llengua a nivell institucional, però conservaven les seves lleis i institucions (Furs). Catalunya hi va tenir un paper destacat, especialment en l’expansió mediterrània. Poblet n’és un testimoni visible i també un símbol de la vinculació entre la monarquia i l’Església.

La visita, però, tenia per a mi un altre interès: posar aquest món en perspectiva amb l’arribada, segles més tard, de la Reforma Protestant. El llibre «Història del Protestantisme als Països Catalans», de Josep-Lluís Carod Rovira, ajuda a descobrir una part menys coneguda de la nostra història: les persones que van acollir les idees de la Reforma i van reivindicar una fe més vinculada a les Escriptures. La Reforma del segle XVI va sacsejar profundament l’Europa cristiana. Els Reformadors van insistir en l’autoritat de les Escriptures i en la salvació per la Gràcia mitjançant la fe en Crist. Per a qui no conegui les raons que van donar origen a la Reforma Protestant, aquesta va sorgir amb Martí Luter al segle XVI com una crida a tornar als genuïns ensenyaments de la Bíblia i a qüestionar pràctiques de l’Església catòlica com la venda d’indulgències. Luter va defensar especialment que la salvació és per la Gràcia de Déu, mitjançant la fe, i no pels mèrits humans.

Als Països Catalans, aquestes idees van tenir una implantació limitada i van ser perseguides per la Inquisició. Entre les figures més destacades hi trobem Pere Galès, nascut a Ulldecona i vinculat al calvinisme; Gaspar de Centelles, valencià executat per la Inquisició, i Lluís de les Torres, també valencià, que va treballar en una traducció dels Evangelis al català. Les seves trajectòries són diferents, però comparteixen una mateixa inquietud: la renovació de la fe cristiana i una atenció especial a les Escriptures, en un context en què apartar-se de l’ortodòxia catòlica podia comportar persecució, exili o fins i tot la mort. (Fonts Gran Enciclopèdia Catalana).

Per això, la relació entre Poblet i la Reforma no és directa, sinó històrica. Poblet representa la força del món catòlic medieval, institucional i estretament vinculat al poder; la Reforma ens mostra, segles després, cristians que van reclamar tornar a les Escriptures com a referència fonamental de la fe. I és precisament aquest contrast el que fa interessant la visita. No es tracta de jutjar el passat amb els criteris d’avui, sinó d’entendre’l: descobrir com la religió va formar part de l’organització de la societat i com, amb el temps, van sorgir veus que van qüestionar l’autoritat religiosa establerta i van reclamar una renovació de la vida cristiana.

«Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i útil per a ensenyar, refutar, corregir i educar en el bé, perquè el qui és home de Déu arribi a la maduresa i estigui equipat per a tota obra bona.» 2 Timoteu 3:16-17

Així, aquesta excursió ha estat molt més que una visita cultural. Montblanc i Poblet m’han permès contemplar les empremtes d’un món medieval; la història del Protestantisme, en canvi, m’ha recordat que la fe també ha estat marcada per persones disposades a defensar les seves conviccions fins i tot davant la persecució i l’exili. El catolicisme medieval, estretament lligat a l’Església, la monarquia i el poder, contrastaria anys més tard amb la Reforma Protestant, que va qüestionar l’autoritat religiosa establerta i va reivindicar les Escriptures i Crist com a centre i autoritat última de la fe.

I, per damunt de les pedres, les institucions i les tradicions, queda una qüestió essencial per al cristià: quina és l’autoritat última de la nostra fe? Per als Reformadors, la rotunda resposta es concretava en una convicció que continua essent central per al Protestantisme: la Paraula de Déu i Crist com a centre de la fe.