«Alceu els ulls cap al cel i mireu després a la terra.» Isaïes 51:6
Jo també em vaig desplaçar uns 60 km per veure’l. Vàrem anar fins a un indret molt concorregut; de fet, semblava que tot el Pallars s’hi hagués donat cita. Hem de reconèixer que el lloc era estratègic per observar l’eclipsi, però aquell dia la climatologia ens va jugar una mala passada. Les previsions ja anunciaven núvols i algunes gotes de pluja pràcticament a tot el Pirineu de Lleida, inclosa Andorra, Coll de la Botella i Port de Cabús. I així va ser: nosaltres només vam veure com una taca darrera dels núvols i foscor. Ni rastre de la corona solar, ni el perfil arrodonit de la Lluna, ni res que s’assemblés a les espectaculars imatges que esperàvem contemplar. La gent tampoc no estava gaire animada; més aviat hi havia un cert pessimisme davant del pronòstic. Era allò de pensar: «Ja que som aquí, aprofitarem qualsevol cosa què el cel ens permeti».
Però, quan finalment va arribar el moment àlgid, tot va canviar. Tot i que nosaltres no vam poder contemplar l’espectacle en tota la seva magnitud, vaig poder percebre l’emoció que aquella gent vivia i expressava. Sense haver vist res, se sentien expressions com: «Això és un cop a la vida!», «Una oportunitat única!», «Quedar-se meravellat!», «És realment espectacular!», «No tinc paraules!», «M’ha posat la pell de gallina!». Em va impressionar constatar com un fenomen del cel podia despertar tanta admiració, sorpresa i emoció en tanta gent. Però, al mateix temps, em va entristir molt, entre aquella gent emocionada davant d’una meravella de la creació, no sentís gairebé cap referència en veu alta al Senyor, al Déu que ha creat tot allò que contemplàvem. No és que l’emoció davant la bellesa de la natura sigui negativa; al contrari. El que em va fer pensar és que ens podem quedar admirats davant de l’obra i, tanmateix, oblidar-nos de l’Autor. Podem contemplar el cel, la seva immensitat i la precisió dels seus moviments, i quedar-nos només amb el fenomen sense arribar a preguntar-nos qui hi ha darrere d’aquesta meravella.
I davant d’un fenomen així, és inevitable preguntar-nos: què ens diu la Bíblia sobre els eclipsis i sobre els senyals del cel.
La Bíblia no presenta els eclipsis astronòmics ordinaris com el que nosaltres vam observar com si fossin, per si mateixos, senyals sobrenaturals. Però sí que ens parla de l’enfosquiment del Sol com a manifestació extraordinària associada a moments decisius de l’acció de Déu. Durant la crucifixió de Jesús, per exemple, «hi hagué foscor sobre tota la terra» des de l’hora sisena fins a l’hora novena (Mateu 27:45; Marc 15:33; Lluc 23:44-45). No hem de confondre aquest esdeveniment amb un eclipsi solar ordinari. El text bíblic el presenta com un fet extraordinari que acompanya el moment culminant de la mort del Fill de Déu. Els profetes també anuncien un dia en què «el sol es convertirà en tenebres» (Joel 2:31), profecia que Pere reprendrà a Fets 2:20. I Jesús mateix parla d’un temps futur en què «el sol s’enfosquirà» (Mateu 24:29). La Bíblia, per tant, ens recorda que els astres no són déus ni forces independents: formen part de la creació i estan sota l’autoritat del seu Creador.
Nosaltres no vam tenir la sort de veure la corona solar ni la Lluna dibuixant el seu perfil davant del Sol, vam veure sobretot foscor. Però potser també hi ha una lliçó en això: no sempre podem veure tot allò que esperàvem veure, però això no vol dir que allò que existeix deixi d’existir. I això també ens pot recordar una veritat espiritual: Déu no deixa de ser-hi quan nosaltres no el veiem amb claredat. La fe cristiana no descansa en allò que els nostres ulls poden captar en cada moment, sinó en la confiança en aquell Déu que ha parlat i s’ha donat a conèixer en la seva Paraula i, definitivament, en Jesucrist. I així, aquell eclipsi que jo volia simplement veure amb els meus ulls va acabar convertint-se en una altra oportunitat per mirar més enllà del que els ulls poden veure i recordar qui és aquell que va crear el Sol, la Lluna, les estrelles i tot l’univers: el Senyor, el nostre Déu.